EL DESERT DE L'OBLIT

EL DESERT DE L'OBLIT d' Andreu Carranza.

A les darreries del segle XIII durant el regnat de Pere II el Gran s'inicia una guerra entre senyors feudals a la Ribera d'Ebre i contrades veïnes, concretament els senyors d'Entença contra els Templers i senyors de Montcada. Aquest conflicte duraria fins al regnat de Jaume II el Just. L'any 1284 els exèrcits dels senyors d'Entença saquejarien i destruirien la població de Vinebre, propietat de l'ordre del Temple.
Alí Yunan, mahometà de Vinebre, emprèn un pelegrinatge molt especial. Un viatge que el portarà des del riu Ebre fins al Nil, passant per Alexandria, el Caire i Bagdad, fins a arribar "al desert de l'Oblit", l'indret màgic, situat més enllà dels deserts coneguts. Segons una antiga llegenda que tenen en comú les tres grans religions:jueus, mahometans i cristians, en el desert de l'Oblit hi ha un tresor extraordinari. Però encara no hi ha cap home en la terra que hagi aconseguit entrar per desvetllar-lo.
On és el savi de Bagdad que tè el plànol autèntic del desert de l'Oblit i que tambè desitja el sultà de tot Egipte?
Andreu Carranza ens obsequia amb una esplèndida novel.la medieval, amb una narració que posa en contacte les civilitzacions cristiana, mahometana i jueva, tres mons representats per Alí Yunan, deixeble de Ramon Llull, del jueu Isaac Kuzirà i el sufí Mohidin Ibn al-Arabi.
Una nova ediciò revisada per l'autor, un viatge màgic a la recerca dels nostres origens i al entendiment de les tres grans cultures.
"Una historia on la paraula és la protagonista, el pont del diàleg entre cultures"

PEROT DE VILANOVA A TV3

Membre d'una nissaga de la petita noblesadel segle XVI. La família era oriünda de Flix, a la Ribera d'Ebre. A l'església de Sant Francesc, de Flix, es troben les despulles familiars. Aquests nobles de la vila també formaven part de l'oligarquia barcelonina que participava dels càrrecs polítics del Consell de Cent.

L'any 1399 la ciutat de Barcelona havia comprat la baronia de Flix al rei Martí per dominar el trànsit fluvial de l'Ebre, per on baixaven les barques carregades de blat i d'altres productes de les planes del Segre, de Navarra i de Castella i Aragó que assortien de queviures la capital. És possible que aquest moviment comercial fos el que va enriquir la família dels Vilanova... En Perot va ser fill de Bartomeu de Vilanova i de Susanna de Perves. Va iniciar estudis de lleis a la Universitat de Lleida el 1551. Va completar la seva formació humanística amb estudis de gramàtica i lògica. Així va obtenir el títol de batxiller l'any 1555, i es va doctorar al maig de 1562 a Barcelona. Els anys posteriors als seus estudis els va dedicar a atendre els interessos i les propietats de la família. No va arribar a ser un jurista destacat ni va deixar publicada cap obra de jurisprudència. El seu germà Gaspar, però, sí que va fer una carrera de càrrecs a la cort dels Àustria. Amb ell, i amb el seu Pare Bartomeu, en Perot va assistir a les corts de 1563-1564. Van ser diputats a Corts per la vegueria de Tortosa, en el braç militar. Quan en Perot tenia trenta anys va perdre un ull, malgrat els esforços dels cirurgians. Era al gener de 1563. Dos anys més tard, per mitjà de la família amiga dels Ribelles, va començar a tractar del seu casament amb Hipòlita Quintana. Els capítols matrimonials estipulen que Bartomeu de Vilanova, el pare, feia Perot el seu hereu, reservant-se l'usdefruit dels béns llegats. L'esposa aportava al matrimoni un dot de 4.000 lliures. Les esposalles es van celebrar a la catedral de Barcelona el dimarts sant d'aquell mateix 1565. El matrimoni, però, no va tenir fills. Dos anys després de casar-se, en Perot va demanar els serveis d'una llevadora, Isabel Ferranda. Però, malgrat els remeis i les receptes de la llevadora, el matrimoni no va aconseguir descendència, almenys fins a l'any 1573, data en què s'acaba el diari d'en Perot. No sabem en quina data va morir, però sospitem que en fer-ho sense fills- les seves propietats van passar a branques menors de la família.

PEROT ROCAGUINARDA

Inicis de la vida bandolera

Va néixer el 18 de desembre de 1582, en una masia del poble d'Oristà, prop del Cingle dels tres Còdols, a la vegueria de Vic, fou el cinquè de set.El 1602, quan treballava a Vic ingressà al servei del senyor Carles de Vilademany. Aquell mateix any, al novembre, passà amb uns amics davant del palau bisbal, on el bisbe Francisco Robuster i Sala era cap dels cadells, fou ferit per la guàrdia del palau. Un cop guarit a casa del seu senyor anà a la muntanya i formà una quadrilla, així començà la seva vida de bandoler.El primer que va fer va ser atacar el Palau del bisbe de Vic, després d'apoderar-se'n durant unes hores el van abandonar. Tot i que va començar el 1602, no hi ha masses més notícies fins el 1607 quan és "gitat de pau i treva" i el seu nom sona constantment a la cancelleria del virrei

Any 1607

La seva quadrilla estava formada bàsicament per camperols i alguns gascons sempre va mantenir molt bones relacions amb el Sant Ofici, fou un home molt religiós i temerós de Déu. Els gascons que tenia no eren exiliats religiosos sinó immigrants, la connexió entre immigrant i bandoler era senzilla: el bosc. Els lloctinents d'en Perot eren i homes de confiança:

o Jaume Alboquers, àlies l'Escolanet de Polinyà.

o Joan Gili, de Sta Mª de Vilalleons, dit Janot.

o Gabriel Galí, anomenat Barceló.

Fou a partir del 1607 quan es persegueix amb més fúria a en Perot Rocaguinarda, coincidint amb el virreinat del Duc de Monteleón que dóna ordre de captura al març, l'ordre de "gitat de pau i treva" vingué degut a un enfrontament amb el batlle reial de Vilalleons el 25 de maig on Rocaguinarda i Joan Gili feriren uns quants homes del batlle quan els anaven a prendre.

Any 1608

En Rocaguinarda es dedicava a robar els forasters rics, en poc temps fou l'amo del camí ral, i tot i que no ho repartia entre els pobre, sí que ho feia entre la seva quadrilla.En Perot es convertí en una veritable obsessió per a les autoritats reials, tot intent de capturar-lo era infructuós.Durant el Juliol d'aquest any reuní una quadrilla d'uns dos cents homes per tal de posar setge a la ciutat de Vic. A finals del mes es retirà a una capella, la Unió de Vic se n’assabentà, però en Rocaguinarda els féu front i escapà. Els repetits fracassos feren que fins i tot el mateix governador de Catalunya participés en la persecució, i tot i que hi havia un exèrcit de més de cent cinquanta homes, ell es féu escàpol.Era una pràctica habitual entre els bandolers ajudar en les feines del camp a les seves masies respectives, però a partir dels preus oferts per la captura, comencen a aparèixer caça-recompenses i delators, aquesta pràctica es convertirà en un greu perill.

Any 1609

A principis d'any en Joan Gili és pres i condemnat a mort el Juliol. Ara en Perot ja no és l'amo del camí ral, la persecució constant fa que no pugui controlar-lo i s’ha de dedicar a robar masies per tal de poder viure. Tot i això continua escapant-se a la justícia.En Rocaguinarda només sortí del seu entorn geogràfic quan baixà a la Conca de Barberà, on, ajudat pel bandoler local Miquel Morell, posà setge al castell de Vallespinosa per tal de doblegar la voluntat del senyor Rafel de Biure. Havia estat cridat per dos cavallers de l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem, en Miquel de setmenat i en Galcerà Torrell, amb l'objectiu de resoldre un litigi jurisdiccional. Hom creu que tornat un cavaller templer l'allotjà al seu castell on es gairebé segur que conegué al rector-poeta de Vallfogona (Vicenç Garcia).Arran d'aquest assalt, el tres d'octubre s’ofereix una recompensa de 1000 lliures per qui capturi al bandoler més el perdó del mateix i tres persones més si es lliurat en vida, o 500 lliures i dos persones si es lliurat mort.El 19 de desembre probablement va matar el seu etern perseguidor, en F. Torrents dels Prats. No sé sap del cert, però es creu que va se el propi Rocaguinarda qui ho féu.

Any 1610

Tot i ser molt religiós, aquest any es produir un fet curiós. S’assabentà que a Sant Martí de Balenyà, els del poble guardaven els diners dins l'esglèsia, sabent que ell mai no les roba, però en aquest cas hi entrà i els robà, per la qual cosa fou excomunicat. El bandoler retornà els diners per tal que se li llevés l'excomunicació.L'1 de febrer, la Unió de Vic, el sometent i els soldats d'en D.Descatllar arribaren al bosc de Sta Magdalena, Folgueroles on estaven els bandolers. En Rocaguinarda i els seus no només els feren retrocedir, sinó que hagueren de tancar-se a Vic on els bandolers iniciaren un setge. El bandoler no para de moure's i tots els intents per atrapar-lo són infructuosos, ja els del veguer de Barcelona, Julià Navel, o el comissari Sebastià Zurita, tampoc importa que el sometent general es gairebé sempre declarat. I això provoca un focus de resistència a les lleves i la negativa al nous impostos a pagar pels pagesos, problemes més que ajudaren a l'esclat de la Guerra de 1640.Al juny escriu la seva primera petició d'indult, però les autoritats el van rebutjar perquè creien que el seu cercle estava molt reduït i que no trigarien a atrapar-lo, al novembre és mort en Jaume Alboquers i penjat al portal de Sobrerroca a la ciutat de Manresa.A finals d'any havia perdut els seus col·laboradors de confiança i es trobava sol.

Final de la vida bandolera Any 1611

És anomenat Francisco Hurtado de Mendoza, bisbe de Tortosa, com a virrei de Catalunya qui gestionarà, a contracor, l'indult del bandoler. A finals de 1610 se'l cregué desaparegut, però torna a principis del 1611, per aquest motiu finalment, cardenal Manrique, va perdre tota esperança de capturar-lo i el 30 de juny de 1611 en signà el perdò, no fet públic fins el 10 de Juliol. A primers d'octubre se n'anà a Nàpols, com a oficial de l'exèrcit, es desconeix quan va morir però el 1635 encara vivia exercint de militar a Itàlia.Semblava tan impossible viure sense en Rocaguinarda que hom cregué una falsa alarma: la quadrilla d'en Perot havia tornat a Catalunya. És cert que alguns bandolers ho feren, com ara en Morell, però no ho féu en Rocaguinarda.Del bàndol nyerro, en Tallaferro ha començat a actuar i ben aviat ho faria l'idealitzat Serrallonga. En Rocaguinarda no hi era, però el bandolerisme no deixava d'augmentar, i ajudava a encendre el clima de revolta pagesa que precedí a la Guerra de 1640.Al costat del crit "A carn, a carn" d'en Rocaguinarda, sorgí entre els bandolers els de "Visca la terra i mori el mal govern".


AL FAMÓS BANDOLER PEROT ROCAGUINARDA

Quan baixes de Montseny, valerós Roca,

com si una roca de Montseny baixara,

mostres al món ta fortalesa rara:

que per a tu, sa fúria tota és poca.

A ningú al cap de tantes bales, toca,

lo qual no veja, si et pot fugir la cara;

que ton valor insigne no repara,

tras falsa mata ni traïdora soca.

Tot aquest Principat fas que badalle,

qui et persegueix de son, qui persegueixes

ab mortal i fúnebre parassisme.

Qui tinga ton judici mire i calle,

i diga't "senyoria", que ho mereixes

per lo millor pillard del Cristianisme.

Segle XVI

SEGLE XVI: Té lloc el pas dels Reis Catolics per la vila; es produeix l´ eixamplament de la població, la construcció de muralles noves i el portal. Riba-roja seguia sotmesa a règim feudal i sense força i personalitat destacada. El 1510 Joan Pubill antic moro i cristiá del poble, declara davant autoritats reials que al poble tots els moros s´havien convertit i s´havien assimilat molt bé als cristians.

CASTELL DE RIBA-ROJA D'EBRE (2a part)

El del "Sequero"es prolonga vers l'Est, i encara segueix després de la sortida al riu que és a l'encreuament del dit carrer i el de l'Ebre. el carrer del "Sequero" des de la dita sortida al final del riu, té uns 12 metres de llargària i fa tot l'efecte que devia resseguir la muralla que, com al castell, és enfront de l'Ebre, probablement, els segles XVI i XVII devia tenir una segona, de muralla, prop del castell de les voltes.
Els documents fan menció del castell, Ramon Berenguer IV va donar el 1153 als templers Miravet i les seves pertinences entre les quals hi havia Rippe Rubec-el Bisbe Ponç de Tortosa, el 1167, els habitants de Villarubea, cedeix unes rendes del castell i tenen, si els cristians edifiquen una esglèsia al castell i tenen capellà.
El mateix bisbe dóna un document el 1185 que ve a ésser una carta de població. L'adreça el mestre dels templers. El març de 1175, Alfons I hipoteca els castells de Riba-roja i Castelló d'Empúries en garantia de 500 morabetins que devia als dits templers. El 1181 aquest rei els dóna, entre altres, la Vila i el castell de Ripam Rubeam, ja havia fet, el 1169, una pignoració sobre el castell de Riba-roja "et cum sua villa" per 5000 morabetins.
(Fotografia de la professora Dolors Cabré)

CASTELL DE RIBA-ROJA (1a part)

Riba-roja va ésser construïda en funció del castell de defensa i d'avantguarda, amb el seu bec rogenc sobre el riu, com si vulgués travessar i empendre camí cap a Lleida. Aquest sentit ve reforçat per l'existència i situació especial de la Roca "La Pena", tocant el castell, amb un tallat que va a la fondalada de la Barvulla, d'on puja cap a l'Oest a una altitud poc menys accentuada que la de l'esmentada Roca, fins a trobar les cases del darrer tram del carrer de la Palla. D'aquestes, com si pugéssim esglaons, s'arriba fins la Roca la Campana.
El castell, amb la seva petita capella, construït al s. XII, probablement fou la continuació d'alguna torre de guaita més antiga, posada en un lloc estratègic important. Unit a ell, va néixer el poble actual.
Devia tenir, per les restes, una amplària de 70 metres; arribava a prop,-a l'Est-, de ca "Morícios" que té el seu contrafort al carrer del "Sequero" i , a la part de ponent, cap a la Pena; i devia tocar, potserr, part de les anomenades casas Favó-Dascarrega, amb contraforts i separades de l'antiga dels "Plaza"(avui casa Janot), per una baixada dissimulada cap al riu.
La muralla de via, rodejava el castell i el poble antic, passant, per la Barvulla, cases Favó-Descarrega i Janot, carrer del castell, i part del de "Sequero". A la darreria del segle XV i primera meitat del segle XVI, Riba-roja augmentà portals. El poble i la seva muralla és refà pel darrer tram de la Barvulla, passà pel portal (segle XV-XVI) que surt al carrer de la Palla, puja, pel de la Presó (Mestre Cabané actual) on es troba amb el porxo de Sant Roc; segueix pel carrer de la presó, al final del qual devia seguir pel carrer del castell fins al de la Pena, i pel nord-est, el del Sequero...

(De Dolors Cabré. Riba-roja d'Ebre i terme municipal.) Entrada de Abraham Cervelló i Núria Castellví)

TERESA GIL DE VIDAURE, amant de Jaume I.

1262. 1 de desembre. Teresa Gil de Vidaure, amb l’aprovació reial, ven per cinquanta mil sous jaquesos el Castell i termes de Flix i el lloc dit ça Palma, amb els seus habitants cristians, sarraïns i jueus, al cavaller Arnau de Bosc, ciutadà de Lleida.
“En nom de Crist sàpigui tothom Que nos Jaume per la gràcia divina Rei d’Aragó, Mallorca i València, Comte de Barcelona i Urgell i senyor de Montpeller i na Teresa Gil de Vidaure en el mateix nom juntament per nos i tots els nostres successors per aquesta present escriptura que sempre vigent en el seu ple valor, venem i entreguem i concedim irrevocablement per sempre a tu Arnal de Bosc com a oferent i als successors teus, el Castell de Flix amb el lloc anomenat ça Palma i especialment venem i t’entreguem tota la possessió de dit Castell i Cens, i amb els homes i dones, tan cristians com jueus com sarraïns habitants i habitadors en dit Castell i vila de Flix i lloc dit ça Palma i en tots els seus termes, i amb cenes, questies, toltes, forces i emprius, i terç, quatrs i cinquens i amb pastures, salines, sembrats, plans, estacaments, i amb homenatges, alous, vinyes, dominicatures, terres conreades i sense conrear, ermes i poblades, i amb barques i molins de barques i de terra fets i futurs, i amb barcatge i passatge de qualsevol classe que sigui, i amb aigües, aiguamolls i recs i amb censos, usatges, fogaces i pernils i amb forns, cases i corrals, i tot gènere de cases de castells de dalt a baix edificades i en avant per construir, i amb eixamples, compres i adquisicions avui existents i que al futur es facin, i amb el bovatge, monedatge, exèrcits, hostys i cavalcades, i redempcions de servituds, i amb troncs de fusta, roques, descobriments i amb deveses i caces de tota classe, i amb camps d’herbes, i amb prats, fonts, polus, pastius i pastures(…)
Afronta dit castell de Flix amb el lloc dit ça Palma i altres termes seus en terme d’Ascó i en terme de Riba-roja, i en terme de Cabacers i en terme de Granadella, i en therme de Lardecans i en terme de Mayals. Per tant dic el Castell i vila de Flix i tota la nostre potestat i domini i jurisdicció del matix Castell i termes de Flix amb lloc dit ça Palma amb tots els altres i singulars amunt dites entrades i sortides i totes millores pertocants als seus termes i tots accessoris i afrontacions predits i altrtes que siguin venem, lliurem i concedim i ordenem que vós comprador predit i els vostres successors el posseeixin en franc alou lliure i immune de tot deure, obligació (...)
Manant fermament i estrictament a tots els homes i dones tant cristians com jueus que també sarraïns habitants i habitadors des d’avui i abans en dit castell i vila de Flix i al lloc dit ça Palma i en tots sos termes us obeeixin i als vostres i a que voldreu en totes i sengles coses sobredites enterament i perpètua i també us escoltin i us facin per tant fidelitat, naturalització, jurament, homenatge com a son senyor natural.
Se+nyal de Jaume per gracia de Déu Rei d’Aragó, Mallorca i València, Comte de Barcelona i Urgell i senyor de Montpeller, que totes i sengles coses predites com aquí singularment contingudes concedim i firmem i pregats firmar els testimonis. Se+nyal Maimo de castellolí cavaller. Se+nyal de Guillem de Montagut batlle reial de Lleida. Se+nyal Jaume ça rocha legista reial. Se+nyal de na dona Teresa Gil de Vidaure predita venedora, la qual totes i sengles coses predites com aquí singularment contingudes concedim, firmem i preguem que firmin testimonis. Se+nyal de Vicenç de nevia espaser de Lleida. Se+nyal de Pere de pera freyta de picapedrer testimonis.
Jo Simo de sant feliu notari public de Lleida he escrit aquesta escriptura per manament de Pere dom notari public de Lleida i aquest se+nyal he fet i he sobreposat en la ratlla V, on diu castelli…”[1]
[1] MUÑOZ, Pere (coord.). Reculls històrics de Flix. FP de Flix. 1982. Pag. 77-78.